|
Paolo Ruffilli va néixer l’any 1949 i ha publicat, entre altres, els següents llibres de poemes: Piccola colazione (1987, American Poetry Prize), Diario di Normandia (1990, Premio Montale), Camera oscura (1992), Nuvole (1995), La gioia e il lutto (2001, Prix Européen), Le stanze del cielo (2008), Affari di cuore (2011), Natura morta (2012).
Com a narrador: Preparativi per la partenza, contes (Marsilio, 2003); Un’altra vita, contes (Fazi, 2010); L’isola e il sogno, novel·la (Fazi, 2011).
També és autor de Vita di Ippolito Nievo (1991) i de Vita, amori e meraviglie del signor Carlo Goldoni (1993).
Ha curat l’edició de les Operette morali de Giacomo Leopardi, la traducció del Viatge sentimental de Sterne que va fer Ugo Foscolo, les Confessioni d'un italiano de Nievo, una antologia de Scrittori garibaldini, i ha traduït Gibran, Tagore, els metafísics anglesos i la Regla celeste del Tao.
En català: L’objecte del pensament (Institució de les Lletres Catalanes, 2004), Diari de Normandia & Núvols (Galerada, 2007), Variazioni sul tema (2014; Viareggio Award).
En castellà: Cámara oscura (Calima, 2001), La alegría y el duelo (Calima, 2002), Asuntos del corazón (Deva, 2004), El nombre o el cuerpo (NorteySur, 2006), Diario de Normandía (El Tucan de Virginia, 2007).
Han escrit sobre la poesia de Ruffilli: Alberto Asor Rosa,
Luigi Baldacci,
Roland Barthes,
Yves Bonnefoy,
Robert Creeley,
John Deane,
Dario Fo,
Giovanni Giudici,
Alfredo Giuliani,
James Laughlin,
Pier Vincenzo Mengaldo,
Czeslaw Milosz,
Eugenio Montale,
Alvaro Mutis,
Cees Nooteboom,
Giovanni Raboni,
Vittorio Sereni,
Andrea Zanzotto
La poesia de Paolo Ruffilli es mou entre el gest de la veu i la paraula que es descabdella amb llibertat, evocant rimes i assonàncies, o ecos llunyans del sentit, i una estructura molt ben controlada sobre els límits del poema i la seva intenció.
FRANCESC PARCERISAS
Tant en vers com en prosa, el poeta Ruffilli acostuma a donar a la seva recerca la forma del viatge, vinculant la metàfora i el joc lingüístic a una successió d’estats, de colors, d’episodis i de paisatges inscrita en un tot que es mou entre allò que coneixem i allò que ens sorprèn, entre l’ésser i el no ésser. Sentències enginyoses i rimes fàcils marquen el pas d’una reflexió discontínua, doblegada a la velocitat i a les eŀlipsis del poema.
Diari de Normandia té, de la tradició del diari poètic tan productiva aquests darrers cents anys a Itàlia (Ungaretti, Montale, Sereni…), la sobrevaloració de l’anècdota, el comentari i l’associació d’idees fets des de l’experiència subjectiva i des d’un moralisme gairebé privat, el laconisme antiretòric voltat de silenci. Tampoc no hi podia faltar el sentiment del temps; però ara aquest sentiment s’ha fet més encalçant i imprimeix més nervi a la lectura, empès o accelerat per una consciència lúdica i mecànica del llenguatge, que corre sincopadament cap a l’infinit.
MIQUEL EDO
LLEUGERESA I PROFUNDITAT
Tot bon lector sap que la poesia és essència, essència de la paraula, del gest, producte de l’observació i de l’experiència. Tota aquesta essència, la trobem concentrada en la poesia de Paolo Ruffilli que, al llarg de la seva ja dilatada obra com a assagista, narrador i sobretot com a poeta, va destiŀlant una manera d’entendre i de veure el món a partir de la pròpia obra literària. Amb un estil molt personal, Ruffilli aconsegueix el seu somni com a escriptor: “Treure pes, el més gran possibile, a la meva escriptura.” I així de contundent, amb ressons de Montale i d’Ungaretti, va escandint els versos amb una lleugeresa i allora amb una profunditat que fan que el lector, sovint extasiat per una imatge bellíssima que el poeta sap descriure amb dots de pintor, entri suaument en una p
rofunda reflexió vital i personal, tot servit a través d’associacions, d’imatges concretes i precises, d’anècdotes que esdevenen categoria humana.
Ruffilli no concep la poesia com un joc d’artificis, sinó més aviat com un acte intim que li permet explicar la grandesa de les coses i de la vida. D’aquí que empri un llenguatge acurat i precís, despullat de tot allò que no és imprescindible. El vers, sovint curt, li permet, amb ritme ràpid, jugar amb sonoritats contingudes i matisos molt diversos, qua donen un to greu al discurs, el qual no per ser sublim és exempt d’ironia. A més, no concep la seva producció com un conjunt de poemaris, sinó que cada poemari és un estadi més de la seva gran obra poètica. Entre els seus llibres trobem afinitats no sols en el to i en els temes, sinó en la manera d’organitzar-los. El volum « Diari de Normandia & Nuvols » que ara té a mans el lector català n’és una clara mostra. Integrat pels poemaris Diario di Normandia (1990), que obtingué el Premio Montale, i per Nuvole (1995), sovint, malgrat la distància en el temps que els ha vistos néixer, observem en la seguretat, en el to, en la manera plàstica de descriure amb gran riquesa cromàtica un paisatge a Diario di Normandia o en la contemplació dels núvols a Nuvole, que les coincidències són nombroses.
Diario di Normandia, com ja ens avança el títol, és estructurat en forma de dietari personal, però tot ell és un compendi d’allò que anomenem la literatura del jo: dietari, libre de viatge, reflexió vital. Conté una elaboració poètica del viatge feta d’instantànies, de vivències, de sensacions i de reflexions. Observador excepcional, Ruffilli inicia les jornades amb un parell de pinzellades, cadascuna de tres versos, que ens introdueixen en el paisatge de Normandia: « velles viŀles normandes / entre horts de pomeres / herba sorra aigua ». Amb una habilitat sinestèsica, el poeta barreja en les seves enumeracions colors, olors, textures en una cadena associativa: « celatge nata atzur / blau lapislàtzuli turquí / atzur nata llet ». A continuació va organitzant el seu discurs i, un cop ens ha imbuït del paisatge, ens introdueix en la vida que conté aquest paisatge: « La parella entaulada / està en silenci; / beuen licors i / mengen fruites de gelatina » (8 d’agost), o « La noia tiba amb força, / fa entrar algun / jersei, després et compon / una mica els cabells » (11 d’agost). Sovint descrivint escenes que el poeta viatger observa amb deteniment no sols per referir-nos-les, sinó perquè són l’empenta, el pretext per a una vivència personal: “T’adones de sobte que les coses / aconsegueixen distreure’t, / almenys a estones, de l’ànsia / i posar entre tu i la vida / l’espai necessari per a contemplar-la » (8 d’agost); no exempta de reflexió intimista, quasi una màxima de vida: « On es detura el pas / i mor el gest, / i sols corre endavant / el teu pensament,, / allà de mi no tindràs / seguretat ni decepció » (16 d’agost); un aforisme: « La certesa / de no tenir ja creences / rau en el fet de sentir-se / de bon grat, un matí, / indiferent a tot » (11 d’agost).
A Nuvole, publicat el 1995 amb fotografies de Fulvio Roiter, Ruffilli hi aboca tots els colors de la seva paleta feta de mots, de músiques, de formes, en definitiva de versos que es tradueixen en imatges d’una gran bellesa plàstica, com si d’una exposició pictòrica es tractés: « Un ramat de bens / lent, avança pel cel / vers l’esclat ardent / llisca la broma, es / destria ploma a ploma. » Les similituds amb la primera part de les jornades del Diario di Normandia, com deia abans, són més que evidents. El poeta actua com una lent que tè la virtut de començar enfocant la llunyania per anar-nos apropant cap al seu món interior, per convertir allò que viu i veu en una ulterior experiència inteŀlectual: la pròpia poesia.
CARME ARENAS I NOGUERA
S’ha reparat una injustícia: finalment podem llegir traduïts al català dos llibres de l’italià Paolo Ruffilli (Rieti, 1949). Un autor de la seva vàlua i projecció internacional no podia seguir inèdit en la nostra llengua, i cal felicitar-se perquè Galerada ens permeti llegir junts, en una meritoria traducció de Miquel Edo, Diari de Normandia (1990) i Núvols (1995). La poesia de Ruffilli, d’un lirisme genuí, descansa invariablement sobre la immediatesa i la capacitat d’oferir-nos congelat un moment epifànic. Tots dos llibres sumen tot d’estampes presidides pel temps atmosfèric i la forma canviant i capricciosa dels núvols, i en el primer dels reculls, per l’aspecte fugaç d’uns paisatges de la costa normanda, registrat amb la meticulositat d’un dietari. El vers curt i recurrent, ple de rimes internes, atorga a la descripció meditativa una aparença de necessitat, com si l’atzar quedés sotmès a la feliç egemonia de la forma. És una poesia en tons pastel no del tot aliena, en el fons, a l’art de la fotografia. No és estrany que un altre dels seus llibres es tituli « Camera oscura », ni tampoc que un dia un crític tan exigent com Roland Barthes saludés la “paraula lluminosa” de les primeres temptatives del poeta.
PERE BALLART
Desde entonces no había encontrado un libro italiano de poemas que me sorprendiera tanto como éste que incluye en versión original y traducción catalana Diari de Normandia (1979) y Núvols(2000) de Paolo Ruffilli (Rieti, 1949). Un poeta célebre en Italia, osado, que hace convivir el género del viaje desde lo antilírico en su recorrido por las tierras normandas y, por otro lado, de lo lírico desde el humor, como Totò, en ese ejercicio de contemplación meteorológica de las nubes, siguiendo el modelo inverso, por contraste, de Aristófanes, en Las nubes. No estamos ante una traducción impecable (“rau en el fet” o “sembla ser” campean por ejemplo en la página 26) pero puede resultar útil. Ruffilli es un poeta que, por un lado, se hace eco de la lengua más espontánea y, por el otro, lleva hasta el retorcimiento, hasta la extenuación, los juegos retóricos convencionales del registro poético más tipificado. La paleta que propone la poesía de la experiencia es generosa pero siempre vinculada a la moda sociorrealista que en Italia tuvo tanta predicación, de Montale hasta los filmes de Antonioni. Pero con una habilidad sorprendente, incluso proustiana, como en sus descripciones líricas de los paisajes normandos, embriagados del perfume de los manzanos y la sidra: “Hi ha una baixada de pomeri / passat el giravolt del poble / i un banc, / a mig pendent, / d'una vella fonda”. O las frases atrapadas al vuelo que son experiencia de una educación sentimental, la más auténtica, la de más allá de los treinta años. Frente a las mujeres, por supuesto: “És de vertigen / la sensació que m'agafa / cada vegada / que sento la iaia dir-li / filla seva a la meva mare”. Pero más allá de los panoramas de un determinado viaje está la experiencia de lo sorprendente, de lo que nos mantiene vivos. La mirada de Totò en las fotografías antiguas, su manera de pasárselo en grande, los poetas queridos o las pizzas con berenjena amarga: “La circumstància i el lloc. / Ja ho diu el filòsof, / que som sempre i arreu / allò que mengem”.
JORDI GALVES
|
